Pujolàndia

(PUBLICAT AL “ACTUAL”)

El Berguedà ha rebut la visita d’una llegenda viva de la política, segons va ser presentat davant d’un auditori de dues-centes persones. El ex president Pujol ha vingut a visitar-nos  i a dictar una conferència convidat per la Cambra de Comerç.  De sobte, va semblar una mica exagerat però és una qualificació que li escau prou. En Pujol és i serà una llegenda.

 Tot i anar a contrapeu, el voldria humanitzar en la seva condició – també indiscutible- de personatge popular.

 Set anys allunyat del poder formal i encara transmet força poder real. S’ha deixat anar molt però es sent encara el portador la bandera. I més ara que la seva coalició torna a ser qui governa la Catalunya en crisi.  El seu to, la posada en escena i la  recent cabriola en clau successòria amb el seu fill Oriol són força indicatives, al meu entendre.

 Pròdig en conferències i xerrades diverses, es nota que té ganes d’explicar el que pensa i vol donar la seva opinió sobre el moment actual de Catalunya, d’Espanya, d’Europa i del món. Hi entra sense embuts, informat i amb criteri. Com sempre ho ha fet amb el que li ocupa i el que ens preocupa a tots. Aquesta vegada però, un canvi en la obertura respecte dels seus temps de President i posteriors. Puntualitat suïssa. Molt agraït en nom tots els dos-cents.

 Com d’habitud, les clàssiques diatribes del llegendari Pujol cap als seus nerviosos acompanyants  i a alguns assistents. Algunes perles adreçades al president de la Cambra de Barcelona Miquel Valls: “te’n recordes del que vaig dir a la conferència del 1.985 a la que tu vas assistir?” o una altre adreçada als del darrera de la sala: “se sent allà al fons?”. Va semblar el contrapunt del famosíssim “voleu fer el favor de callar?”. Somriure general i tothom a la butxaca del orador immens. Òbviament la xerrada va ser en aquell català “pujolès” que no per conegut no deixa de ser amè i interessant d’escoltar-lo el temps que faci falta. L’Aznar va anar a les Açores per ser un dels del “trio de la benzina i exhibir-se”. Zapatero “viu als núvols”. A Madrid són uns “fatxendes” amb el “boato” de nou ric propi dels espanyols, la “casta parasitària” política i fins hi tot vàrem recordar tots junts aquells vells eslògans de la Generalitat dels anys vuitanta: “la feina ben feta no té fronteres”. Parlant de cotxes, per exemple, remarca amb estil la seva condició de membre d’una elit molt ben informada. Per la gran majoria els Fiat es fabriquen a Itàlia, una minoria sap que es fan a la ciutat de Torí i ell coneix que el lloc exacte és Mirafiori, al Piemont. A les seves memòries, aquest punt de observació social elitista amb la que actua queda molt ben reflectit. Son –de moment- dos volums de recomanada lectura i gran èxit de vendes.

 I amb aquell punt del seu “anem per feina” va repassar les coses bàsiques d’aquest vaixell econòmic embarrancat en el que ens trobem. Madrid ja no mana en economia; ho fan des d’Europa. S’han fet infraestructures però el país no té suficient competitivitat. A Catalunya s’aprecia una reacció empresarial tímida i els diaris s’esforcen per treure notícies positives. L’autonomia catalana pot ser intervinguda per l’Estat. Cal ser seriós sempre. Un terç de la joventut està molt ben preparada i són el futur. L’esforç dels treballadors i sindicats de Nissan acceptant retallades de salari per assegurar la feina per un mínim de deu anys és un exemple del camí que cal seguir. I la millor frase de tots, quasi un altre eslògan: “Cal entendre el moment”.

 Va acabar posant-se una mica agre amb una dura crítica als governs del Tripartit. Amb raó o sense, jo li diria allò que ell va posar de moda: “no tocava”.

 En l’acte es commemoraven els més de cinquanta anys de vida de l’empresa Malé de Casserres, fabricant de molles. Quantes crisis passades, oi Sr. Malé?