La Catalunya profunda
(PUBLICAT AL “ACTUAL”)
En un popular restaurant del Berguedà vaig ser testimoni d’una escena en la que els meus dos veïns de taula d’allò més forasters. Vestit fosc, camisa blanca amb ratlles, coll blanc i corbata. Un d’ells va respondre una telefonada al mòbil i davant de la complaent mirada del seu company li etziba al seu interlocutor al telèfon: “¡Pues ya ves, aquí en la Cataluña profunda!”.
No vaig voler escoltar més una conversa que no tenia res a veure amb mi però em va fer pensar força estona en el seu comentari.
Com a punt previ, voldria saber com fer per no escoltar converses alienes per mòbil en llocs públics i reduïts. Malgrat la meva sincera manca de voluntat de saber “les coses dels altres”, el to elevat de veu amb el que quasi tots hi parlem fa que moltes vegades és fa del tot impossible ignorar el que diuen al nostre entorn immediat.
I el punt central de la qüestió és la referida a la “catalana profunditat” suposada del Berguedà per part d’uns visitants. Ignoro si els originaris del “replà ibèric” (la Meseta) d’estada per aquí es referien a qüestions geogràfiques, però ho dubto. Entenc que deurien saber que totes les valls del Berguedà són a uns quants cents de metres d’altitud i deurien veure algunes de les muntanyes que hi ha per sobre dels mil metres. Penso que és impossible que no ho apreciessin en arribar-hi i per tant he de creure que no anaven per aquí. Per tant, a quina profunditat es referien? Antropològica? “Identitària”? Social? Cultural? En que som profunds Catalunya endins? Que vol dir ser profund? Ho deien pejorativament o com a lloança?
L’adjectiu, per ell sol ( “profund/a”), es presta a interpretacions contradictòries: un pensament expressat amb aquesta característica s’entén com una lloança a qui el fa o el practica. Per contra, si imaginen un lloc així se’ns apareix com un indret fosc, feréstec, indòmit i fins hi tot perillós. Pot ser un risc anar-hi a fer cap. I molt em temo que la cosa anava per aquí. I si estic en la pista correcte em fa l’efecte que hi ha gent (que no ens coneix) que pensa això de nosaltres. Si no ens coneixen, si ens temen, si ens veuen com una cosa estranya, si ens miren amb perjudicis, és impossible que ens acceptin com a uns d’ells. Només ens acceptarien si fóssim “com ells”. I a més parlem una llengua “diabòlicament” difícil d’entendre.
Segons el diccionari de la llengua catalana, el significat és d’una claredat d’impacte: “intens, difícil de penetrar, que va fins els fons de les coses”. Vist tot això, he de concloure que m’agrada ser la Catalunya profunda. Aprofundim si us plau.
