Des de l’aeroport de… Porto
“Combinació de creients als aeroports”
A l’aeroport de Porto – com a molts altres dels que podríem anomenar moderns – hi trobem un lloc que s’anuncia en la fotografia que acompanya aquest text. El què mils d’anys de diplomàcia i guerres no han aconseguit – la unió de les persones de religions diferents – sembla que s’està aconseguint com a conseqüència de la voluntat dels humans moderns per viatjar i viatjar pel món. I amb una solució de pocs mitjans i ben minimalista.
Porto és un camp d’aviació sense història. És nou, és recent, va ser reparat amb l’excusa de fer un campionat europeu de futbol. Caldria veure què s’ha pagat i què no, qui ha cobrat i qui no, perquè em temo que molts no han aconseguit encara rebre els diners derivats dels treballs que hi van fer al 2.004.
Té nom de persona, en honor d’un polític nacional portuguès, en Sa Carneiro. La construcció és actual, de vidre i acer, amb una bona dosi de funcionalitat però començant a mostrar un envelliment prematur, propi de les construccions realitzades sense qualitat. Un jove que entra en decadència prematurament.
Tornant al a troballa que m’ocupa, és un lloc discret i amagat del pas dels viatgers, hi ha una simple habitació amb una estora al terra i amb unes cadires. Res més. El rètol de la porta – simple, funcional, bilingüe i amb una icona visual – l’habilita com un lloc de pregària per qualsevol creença. Per tant, a l’abast de tothom que sigui religiós i vulgui pregar. Tot i que li caldrà assumir que haurà de resar amb altres de la “competència”. Budistes amb islamistes, cristians amb jueus, luterans amb animistes i així fins arribar a tots els creients que passin per allà. Un simbolisme en positiu que es deriva de la barreja humana que impliquen 30.000 avions volant contínuament per tot el món, amb devots (i ateus) saltant de ciutat en ciutat però disposant d’un raconet funcional per parlar amb algun déu major o menor.
Tot i que coneixent com les gasten la majoria de les religions, segur que hi haurà algú que voldrà treure punta al fet que a l’espai religiós multifuncional hi hagi una estora al terra, material adequat sobretot per pregàries islàmiques però no per la majoria d’altres creences. Segur que un cristià hi voldrà una espelma i un hinduista farà cremar sàndal. A continuació hi haurà algú que voldrà fer sonar un campaneta budista mentre un animista farà servir un sonall pintat amb colors vius o una màscara. I així un i un altre. Fins que un exaltat donarà una empenta a algun altre que iniciarà una guerra religiosa. Em temo que per allà al Pròxim Orient van començar així fa dos o tres mil anys i encara con han acabat.
Temps moderns.
