Debat polític d’alçada

Les Joventuts socialistes han organitzat un acte peculiar, estrany entre els que organitzem els partits polítics i que hauria de ser més regular en les seves agendes. Van convocar als ciutadans a escoltar un debat entre representants de diferents partits polítics. Un exercici de pluralitat molt sa fet des de l’interior. Normalment, els partits organitzen actes d’autoafirmació o molt endogàmics només amb membres de la seva organització i afins. Lloa i autobombo. I com quasi sempre amb les coses ben fetes, gran èxit de públic. Omplir (pràcticament) el pavelló de Suècia no és habitual en aquesta mena d’actes. Cal que tots en prenguin nota.

Els joves organitzadors van mostrar els nervis dels debutants. Amb aquelles pessigolles a la panxa que fan dubtar al parlar en públic. Alguns més grans trobem a faltar aquests nervis de debutants.

La diputada i secretària segona de la mesa del Parlament Montserrat Tura, el diputat i portaveu de Ciutadans Albert Rivera i la diputada i portaveu Anna Simó d’Esquerra Republicana van ser convidats a debatre sobre Catalunya i Espanya en la setmana de la manifestació massiva i iniciadora del procés. CiU i PP van declinar participar-hi. Va ser un error. A part de gestionar els afers públics, els polítics tenen el deure de donar explicacions sempre i a tots els aforaments públics possibles. Caldria que enviessin un representant a tots els llocs democràtics a on se’ls convoqui.

Que una organització socialista i per tant no favorable a la independència de Catalunya proposi fer-ne una debat en un moment tant calent, reitero, és admirable, valent i de gran llibertat.

D’entrada, la figura amb un cert punt d’exotisme era el diputat Rivera. Entenc que era a Berga per primera vegada per participar en un acte públic a on sabia que recolliria pocs vots. Els xiulets dispersos a l’entrada li ho varen recordar. Era a “territori comanxe” com li va etzibar un del públic que a més el va titllar de trampós i covard. Estic d’acord amb ell (amb el diputat) que venir a Berga a explicar-se no és precisament un acte de covardia.

La diputada Simó, que ens va fer patir de valent pel seu avançat embaràs i les calors que va semblar que li agafaven, va ser clara, contundent i pedagògica, amb les opcions i els obstacles respecte de la independència. Argumentat, raonat i treballat des de la base. D’acord o no amb ella, tot una explicació professoral. Va dir que el seu partit no és nacionalista. La refracció a ser catalogat d’aquesta manera donaria per una tesi complerta. Se’n veuen per tot arreu i de tota mena (d’espanyols i de catalans) però sembla que a ningú li agrada ser-ne.

La diputada Tura va optar per una exposició més clàssica, de fons històric i legal. Com una catedràtica parlant a la sala noble d’una facultat. Va començar a partir d’en Jaume I  per acabar en els temps actuals. Em quedo amb un suggeriment molt obvi però que a vegades no es té en compte. Si es vol demanar la independència amb un referèndum – cosa que és il·legal avui  i aquí – caldria el  permís de Madrid juntament amb un canvi de la Constitució en allò que diu que la pàtria es indivisible i la sobirania resideix només en el poble espanyol. Després de demanar-los hi (i que diguin que no) seria el moment d’explorar altres vies centrades del dret internacional o amb decisions polítiques unilaterals des d’aquí. Legalment, avui, el Parlament de Catalunya és un negociat sense sobirania. La Constitució espanyola li nega.

El diputat Rivera va estar en la línia del que s’espera d’ell tot i que va moderar la seva contundència respecte de quan parla als mitjans espanyolistes més rancis i bel·ligerants. Hàbilment va presentar la independència com una munió de problemes afegits. Fent èmfasi als problemes econòmics com a prioritat principal en aquest moment. Dient que potser Barcelona diria no i la resta de comarques dirien que si. És un raonament que sentirem molt a partir d’ara per part dels detractors. Va explicar que el model (polític) estava esgotat i calia anar cap a models federals i els Estats Units d’Europa. Independència vol dir més problemes i dificultats. Aquest serà un dels arguments a escoltar a partir d’ara. Però el concepte ha assolit la majoria d’edat i es situa al centre de totes les mirades, tant dels partidaris com dels detractors.

I per acabar,  com en el torn de preguntes del públic en el que va sortir de tot, fins i tot l’inefable Millet i el Palau espoliat una bona colla de preguntes sense resposta per falta de temps:

[cc_blockquote_left]  Quants independentistes (perdó, defensors de la creació d’estructures d’estat segons el president Mas) hi ha entre els votants, simpatitzants i militants socialistes de base? La resposta a aquesta pregunta pot ser una de les claus respecte de l’assoliment d’una majoria contundent a favor de la secessió[/cc_blockquote_left]

–          Es reformable l’estat espanyol amb les seves estructures actuals?

–          Qui són les quatre-centes famílies de l’alta burgesia que pressionaran al president de Catalunya per rebaixar les aspiracions actuals?

–          Es farà un referèndum malgrat o per damunt de la llei?

–          Què està preparant el ministre Wert amb la nova llei d’ensenyament?

–          La Constitució espanyola és una gàbia o un candau per Catalunya?

–          El Tribunal constitucional es fonamentalista?

–          Es podria canviar l’expressió de l’Espanya indissoluble per la d’un estat amb països lliurement associats a la carta magna?

I amb l’ex consellera de Justícia Tura m’hagués agradat parlar de la seva actuació i declaracions sobre Berga durant els dies posteriors a la mort d’en Josep Maria Isanta.

Esperem el pròxim gent de JSC. Una proposta podria ser sobre la qualitat de la llibertat i de la democràcia sota la Constitució.